Associació Catalana
de Meteorologia

TETHYS, revista de meteorologia - Núm. 0    

Tethys > núm. 0 > articles > article 3

"El país del vent"

Josep Pareta Sens
Col.laborador del Centre Meteorològic de Catalunya
-Estació meteorològica de la Bisbal d'Empordà-

He nascut a l'Empordà, l'Empordà petit; m'he criat amb la parla i el caràcter de la seva gent, envoltat d'una geografia predominantment planera, amb terra fèrtil i oberta al mar, que ha propiciat des dels temps més remots l'explotació dels recursos naturals terrestres i marins. Potser la meteorologia no representaria res per mi si la vida dels meus antecessors no hagués girat a l'entorn d'aquestes activitats. Les exigències de la societat actual han fet que a l'Empordà, com a tot arreu, la població s'hagi anat desvinculant d'aquestes tasques, però els vestigis d'un passat encara recent es manifesten, de forma notable, amb el parlar i les formes d'expressió populars. Unes formes que la mateixa societat va absorvint i diluint. Les observacions meteorològiques m'han aportat multitud de registres per poder ponderar la munió de fenòmens que he observat i escoltat descriure. I em plau aprofitar aquesta ocasió per parlar precisament d'aquell llenguatge que s'usava quan la manca de registres numèrics acusava la necessitat de ser prou expressiu i concret amb la llengua a l'hora de descriure una determinada situació meteorològica.

El clima empordanès es caracteritza per una acusada ventilació que arriba, fins i tot, a mitificar-se. Els registres de què disposem indiquen que en termes mitjans, només un 30% dels vents que bufen al cap de l'any són entre moderats i forts. La resta són fluixos, al voltant de força 3 -en l'escala Beaufort-. Però són aquests vents més forts els que han adquirit una personalitat pròpia, i amb la forma d'anomenar-los es denota, a més de la direcció de procedència, la seva força, característiques i, fins i tot, la seva perillositat. La rosa dels vents empordanesa difereix de la que s'està estandaritzant a Catalunya, que s'ajusta a la que tradicionalment ha regit en comarques més meridionals.


Rosa dels vents genèrica


Rosa dels vents empordanesa

Tramuntana vol dir "de més enllà de la muntanya", en aquest cas, els Pirineus. Correspon al vent del nord, el més conegut i també el que ens condiciona més directament el clima. Pot bufar, sobretot a la primavera i a la tardor, durant períodes de dues o tres setmanes, amb intèrvals alternatius de dos a tres dies. També tot i que no ho sembli, i degut a les situacions meteorològiques que la provoquen i les entrades d'aire fred que comporta, és responsable de moltes de les situacions de pluja que ens solen afectar. En funció de la humitat de la massa d'aire que ens visiti, pot observar-se efecte Foëhn en traspassar el Pirineu. De tramuntana, doncs, n'hi ha de molts tipus, i l'expressió oral recull diverses variants d'aquest mateix vent, totes amb un nom propi i prou expressives, en funció sempre de la seva intensitat:

a/ Gropada encesa -força 11/12 escala Beaufort-

b/ Grop (de Tramuntana) -força 9/10-

c/ Tramuntanada -força 7/ 8-

d/ Tramuntana -força 5/ 6-

e/ Tramuntaneta -força 3/ 4-

f/ Aire de tramuntana -força 1/ 2-

Cada denominació porta associats uns efectes en mar i en terra, que van implícits dins del mot en si. En ser aquest el vent que assoleix una major intensitat, és el que disposa de més formes per a identificar-lo.

Procedents del nord-nordest, trobem les provences. No apareixen, com es pot apreciar, a la rosa dels vents convencional. El seu nom prové de la regió francesa que porta el mateix nom. Corresponen a un vent amb personalitat pròpia, amb trets de la tramuntana i del gregal. Acostumen a ser fredes, i originen la majoria de situacions de neu i baixes temperatures que afecten la comarca.

El gregal (anomenat "gargal") té més recorregut marítim i arriba amb un grau d'humitat superior. Quan bufa fort (gregalada), hem d'associar-lo a una situació isobàrica determinada que l'origina, mentre que quan és fluix respon a l'inici de la rotació dels vents tèrmics -marinades- durant el matí, i s'anomena "gregalet de bon temps".

La paraula llevant s'associa més als seus efectes que no pas al vent en sí. Tot i poder bufar fort, no acostuma a fer-ho, i si ho fa no sol ser en períodes superiors a 24 hores. Es un vent molt humit, que comporta precipitacions i arriba amb una temperatura molt constant i suau, degut a la seva procedència marina. El terme "llevantada" no es pot equiparar al de "tramuntanada"; el relacionem amb una considerable alteració de l'estat de la mar que no implica necessàriament la presència d'un vent intens. Majoritàriament el temporal respon a uns vents que bufen mar endins, i que aquí pràcticament no arriben; només ho fan els seus efectes.

 

Per xaloc coneixem el vent del sudest. Sol bufar intermitentment, i és el que comporta la majoria de situacions en que s'observa pluja de fang. Si l'anomemen sense fer cap matís no parlem d'un bon vent; més aviat pensem en uns efectes semblants als del llevant, especialment en mar. En canvi, si parlem de vent "foranell" -que ve de fora, és a dir, de mar- parlem del xaloc de marinada, també anomenat "garbí de bon temps".

El vent del Sud no sol anomenar-se migjorn. Potser en algun punt es parla de "vent de migdia", que vé a ser el mateix, però majoritàriament parlem de garbí. El garbí és el típic vent tèrmic de marinada -garbí rodó-, que també es relaciona amb una situació de bon temps, per bé que la mar que origina sigui francament molesta per a la navegació de petites embarcacions, vist que les onades (que pels mariners no són tals sino "cops de mar") són de petita altura i poc distanciades entre elles, perquè s'originen prop de la costa i per un vent que es forma allà mateix. Acostuma a bufar a la primavera, especialment al maig i juny, i d'aquí prové el seu nom: és un vent que eixuga les "garbes" de palla dels camps.

A excepció de la Costa Brava, el vent de garbí és el provinent del sudoest. Antigament, els navegants coneixien com a garbí els vents que bufàven paral.lelament a la direcció de la costa. Però en arribar al cap de Begur, el litoral català passa d'estar orientat en la direcció sudoest-nordest a estar-ho en sentit sud-nord. I d'aquí la diferència. Al nord de Begur, el vent paral.lel a la costa es continua denominant garbí, però entra amb una altra component.

I encara n'hi ha un altre, de garbí: el "garbí de ràbia". Certament el nom és prou expressiu. S'origina entre març i maig, amb una situació de tramuntana o mestral no massa intens. La terra, en aquesta època de l'any, comença a escalfar-se, i el mar encara manté freda la massa d'aire que es troba damunt seu, tendint a originar la marinada. Aquesta pot arribar a entrar, ser prou forta per contrarestar el vent de component nord, desplaçar-lo de forma que bufi per sobre del corrent marítim que entra per superfície, iniciar un cicle i reforçar, fins i tot, el corrent de garbí. A la caiguda del sol, tot es normalitzarà i la tramuntana tornarà a bufar progressivament arran de terra. Popularment, es diu que el garbí, que és el segon vent en importància d'aparició a casa nostra, té ràbia a la tramuntana i, enfurismat, pot bufar si cal més fort que no pas ella; d'aquí l'expressió.

Entenem per "oratge" aquell ventet tant suau originat pel terral o "garbí terrer" -terrer, perquè vé de terra-. Torna a implicar bon temps, perquè és un vent tèrmic. Es correspondria amb la direcció sud-sudoest, que ve predeterminada per l'orografia empordanesa -massís de les Gavarres-. Cal matisar que en punts de l'Alt Empordà aquest oratge, degut a la presència del Pirineu, prové de l'oest noroest. El que vé directament del sudoest és el llebeig, que pot respondre a un vent prefrontal o bé ser la última fase de la rotació diària de les marinades.

El ponent no acostuma a bufar massa a casa nostra, estadísticament és el que menys -només al voltant d'un 4% dels vents observats anualment provenen d'aquella direcció- i si ho fa és en direcció oest-sudoest. Igual com el llebeig isobàric, arriba reescalfat per la desumidificació provocada pel seu enorme recorregut sobre el terra. Sol presentar-se a la tardor i a l'hivern i origina unes postes de sol rogenques incomparables.

Per acabar, el mestral, que emparat per la serralada pirinenca i el Canigó en particular, no arriba a bufar amb massa intensitat, especialment al Baix Empordà. Sí que ho fa al nord de l'Alt Empordà. Quan bufa a començaments d'estiu pot ser fins i tot calent -en diem cremador o vent de Sant Joan-. Moltes vegades, el que coneixem com a tramuntana si que arriba amb una certa component de mestral, en direcció nord-noroest.

Són moltes les ocasions en que la inversió tèrmica fa que els vents terrers, inclosa la tramuntana, bufin, especialment a la nit, per sobre de la capa d'aire fred que ha acumulat el fenòmen esmentat. Llavors podem observar un ràpid desplaçament de la nuvolositat per sobre nostre, mentre que en superfície no es mou ni una fulla d'arbre, fet que no deixa de ser curiós.

Es obvi que només els vents que bufen de mar cap a terra i tenen una certa amplitud d'actuació alteren la mar de forma notable. Hi ha una paraula que senveix per designar l'estat de la mar quan no és calma: "tràngol" -que es pronuncia "tràgol". Segons si n'hi ha molt o poc, parlarem de:

Bon temps -mar en calma- Calma

Trangolet -ones fins a 0,5m. d'altura- Arrissada

Tràngol -ones de 0,5 a 1m.- Marejol

Trangolàs -ones de 1 a 2m.- Maregassa

Maregassa -ones de 2 a 3m.- Maregassa forta

Temporal -ones superiors a 3m.- Temporal

(denominació empordanesa) (denominació estàndar)

Tampoc quan descrivim la ressaca que deixa la mar un cop para de bufar el vent ens referim a la "mar de fons de" sino a la "mar de" a seques.

Com es pot apreciar, hi ha molt punts de confluència entre la denominació dels vents i estats de la mar empordanesos i els que el llenguatge estàndar va adoptant, però també són notòries les diferències. Aquestes formes d'expressió cada vegada queden més circumscrites a la gent del camp i els mariners, i d'entre aquests, només els més grans les usen amb asiduidat. Les noves generacions ja parlen amb un llenguatge més tecnificat, i per ells el grop de tramuntana cada cop va sent més un nord de forca 9. Per l'immensa majoria de la resta de la gent, cada dia és menys important quin vent fa, i de quina direcció bufa. Tal vegada només els inquieti si plourà o no, i per efectes purament d'oci. Per això m'ha agradat escriure aquest document, que no vol ser més que el testimoni d'un home del temps, potser un pèl romàntic, pel qual la tecnificació no ha de suposar en cap moment un oblit dels seus orígens.

Bibliografia:

* Fontserè Riba, E. - "Obra dispersa sobre meteorologia catalana" - 1970

* De León Llamazares, A. - "Caracterització agroclimàtica de la província de Girona" - 1989

* Pascual Massaguer, J.- Recull d'articles publicats en mitjans de comunicació locals.

Tethys > núm. 0 > articles > article 3