Associació Catalana
de Meteorologia

TETHYS, revista de meteorologia - Núm. 1    

Tethys > núm. 1 > articles > article 1

Interacció atmosfera-oceà a escala planetària
Alberto Linés Escardó
Doctor en Ciencias. Meteoròleg

RESUM

Molts anys han passat abans que l'home s'adonés com cal de la decisiva importància de l'oceà en els procesos atmosfèrics. I quan se n'ha adonat, ha descobert també l'insuficient coneixement de tot el que fa referència a la hidrosfera. No ha d'estranyar per tant, que l'Organització Meteorològica Mundial que any rera any proposa un tema per reflexionar en el Dia Meteorològic Mundial, hagi proposat "El temps, els oceans i l'activitat humana". Encertat tema aquest, ja que per una banda, ens recorda al paper dels oceans durant dècades no se l'hi ha donat un lloc massa preeminent en la meteorologia, i per l'altra banda, l'activitat humana, en el sentit més general del concepte, depèn en gran manera del temps atmosfèric, i aquest guarda estreta relació amb els moviments a gran escala dins de l'hidrosfera.


Sistema climàtic i models acoblats atmosfera-oceà

Dos temes de gran interès han posat a l'oceanografia entre les prioritats de la investigació dins del camp de la Meteorologia: per una banda, és sabut que per tal d'aprofundir en l'estudi del clima, cal considerar-lo dins del Sistema Climàtic, que consta de cinc components: atmosfera, hidrosfera, litosfera, criosfera i biosfera. El primer i l'últim d'aquests cinc elements resulten segurament els més directament relacionats amb la subsistència de l'home.

Cal destacar que en els estudis dels balanços d'energia a escala planetària, queda patent que la hidrosfera és el gegant. N'hi ha prou amb suposar que en augmentar en un grau la temperatura d'una columna d'aire des del nivell del mar fins el cim de l'atmosfera suposa la mateixa energia calorífica que en elevar també en un grau la temperatura d'una massa d'aigua de la mateixa secció i de només dos metres i mig de fondària. Els canvis tèrmics a l'atmosfera són nans comparats amb els canvis tèrmics a les masses marines. Per tant, no es pot donar una passa en l'estudi del clima o del canvi climàtic, sense conèixer a fons el paper que hi juga l'oceà.

En la predicció del temps es fan servir cada vegada més i amb més èxit els models de circulació general: un cop parametritzat, es donen valors al temps, ja sigui unes hores o uns dies, segons siguin els diferents pronòstics i la seva finalitat. En aquests models de circulació s'hi venien observant notables llacunes i errades, fins que s'han perfeccionat amb la introducció dels "models acoblats atmosfera-oceà", sense que per això s'hagin oblidat altres efectes, com els del terreny, el fregament i altres.

I és que quan aprofundim en l'estudi de la Circulació General Atmosfèrica, se'ns presenta el triple problema de la redistribució de la calor, de la humitat i del moment cinètic. Només ens fixarem en el primer aspecte: cap model pot ésser vàlid si no justifica com redistribuir l'excedent de la calor de les zones intertropicals cap a la resta del planeta; si no hi hagués aquest mecanisme, aquestes zones intertropicals s'escalfarien indefinidament. Existeix, doncs, el problema d'esbrinar com es transporten inmensos contingents de calor des de les zones on hi ha excedents cap a aquelles on hi ha dèficit, és a dir, les zones polars. L'aire en els seus moviments juga un paper important, però no decisiu degut a la seva relativament baixa calor específica. El vapor d'aigua, degut a l'elevada valor de la calor latent de vaporització, juga un paper importantísim, però tot i tenint en compte tots dos processos, resulten insuficients. I cal prendre en compte la capacitat d'emmagatzenament de la calor de la hidrosfera. Els corrents marins són portadors d'una immensa capacidat calorífica, i són decisius en el clima d'extenses zones del globus.

A l'Atlàntic en tenim un bon exemple: ciutats o terres que són en una mateixa latitud però en una i altra banda de l'oceà tenen climes absolutament diferents. Així, el clima de Vigo és molt més suau i benigne que no pas el de Boston. Tampoc no podem pas comparar el clima rigorosíssim de Cap Harrison, a la Península del Labrador, amb el de Belfast, que es troba gairebé a la mateixa latitud. I és que les costes occidentals d'Europa estan banyades per un corrent tebi mentre que a l'altra banda de l'Atlàntic hi ha el corrent fred del Labrador. Per anàlogues raons, els climes de Río de Janeiro y d'Arica són totalment diferents, tot i que són quasi a la mateixa latitud.

Oscil·lació Austral: el fenomen " Niño"

En els darrers anys, un fenomen originàriament oceànic s'ha posat de moda: l'anomenat "Niño", o també Oscil·lació Austral. Com és abastament conegut, el corrent fred d'Humbolt flueix per les costes de Xile, després per les del Perú i abans d'arribar cercle equatorial es desvia completament vers l'Oest, ja prou caldejada. En un any normal, en els dies més llargs de l'any, pels vols de Nadal i d'aquí el seu nom, el corrent fred es decanta abans d'hora vers l'Oest i, sobretot al Perú, hi ha uns dies molt càlids, amb aigua calenta a les seves platges. El normal és que tal cosa duri poquets dies, de vegades tan pocs que el fenomen passa completament desapercebut.

En canvi, altres anys, si fa no fa un de cada sis, el fenomen "Niño" no dura només un dia, sinó mesos sencers. La pesca desapareix sobtadament, sobretot al Perú, creant greus problemes econòmics; a més a més, queda completament trasbalsada la circulació atmosfèrica: les masses fredes i les masses càlides canvien de lloc. Plou torrencialment en llocs habitualment secs, de vegades en deserts i tenim greus sequeres en altres llocs habitualment humits. Entre 1982 i 1983 hi va haver un fenomen "Niño" de proporcions desconegudes i que va ésser simultani amb grans anormalitats atmosfèriques a quasi tot el món. L'ecosistema marí de les zones central i oriental del Pacífic equatorial és el que més va patir les conseqüències directes del fenomen. Durant els mateixos anys hi va haver grans incendis provocats per la sequera a Borneo i Australia, algun cicló devastador aTahití, cosa poc freqüent en aquella illa i simultàniament inundacions a la costa oriental d'Amèrica del Sud , en part dels EUA i al Brasil. A Espanya, però no només a Espanya, es va patir una de les pitjors i més implacables sequeres d'aquest segle.

En aquests dos darrers anys estem vivint un prolongat episodi la durada del qual alarma i no sense justificació als experts en canvi climàtic. Les conseqüències del "Niño" són diferents d'un any a un altre. El 1997 i a les nostres latituds hi ha hagut persistents pluges torrencials i molt llargues sequeres. Les repercussions del "Niño" en escenaris allunyats no són simples d'identificar.

Hi ha importants estudis al voltant de la repercusió del "Niño" a les nostres latituds. Hem trobat, a les estacions mediterrànies, que el coeficient de variació dels valors de la precipitació mensual, excloent juliol i agost, és més alt els anys "Niño" que no els que no ho són. És a dir, sense que es pugui afirmar si plou més o menys, el que sembla bastant provat és que la distribució de la precipitació en un any es anàrquica. No obstant, en buscar una distribució espacial del coeficient de variació, poca cosa queda clara.

A tomb d'aquestes possibles repercussions, i a banda del treball esmentat, cal citar la relació del "Niño" amb les pluges de l'Espanya Atlàntica, treball de Manuela Brunet i Diego L. Bonillo, de la Universitat de Tarragona. I fa tres anys, Mercedes Laita va llegir a Palma un tesi doctoral sobre els complicats efectes del "Niño" a la Mediterrània. La bibliografia a la resta del món és abundosa i fins i tot s'han trobat anomalies climàtiques a Suècia en relació amb el "Niño".

Interacció atmosfera-oceà a escala planetària

El fenomen "Niño" no és un fenomen exclusivament de l'atmosfera ni tampoc de la hidrosfera; és un efecte complex d'interacció d'ambdós components del sistema climàtic terrestre; els fenòmens observats a les costes sud-americanes del Pacífic formen part d'un fenomen molt major, tal volta d'abast planetari.

Els moviments a gran escala de les masses oceàniques, sobretot a les capes més fondes, eren poc coneguts fins fa ben poc. Avui dia s'han multiplicat els observatoris i les boies oceànicas y són millor estudiats no només els corrents marins superficials, sinó també els de més fondària.

Tal vegada uns dels fenòmens que més alteraria la distribució dels climes a escala mundial seria una desviació permanent en algun dels principals corrents marins, fins i tot en el cas que tal desviació no fos massa acusada. Els especialistes fan atenció principal a aquest possible problema que podria tenir conseqüències impensables.

A una escala geogràfica menor, com pot ser a la conca Mediterrània, canvis en el comportament del mar tindrien importants repercussions. Així, l'augment de la temperatura en el Mare Nostrum, induït per l'efecte d'hivernacle, augmentarà l'evaporació a l'estiu a l'esmentat mar, i com que el període d'estiuada dels seus grans rius serà possiblement més llarg, caldrà esperar una intensificació del corrent marí procedent de l'Atlàntic a través de l'Estret de Gibraltar. Aquesta previsible intensificació de l'esmentat corrent, si més no de manera estacional, hauria d'ésser tingut en compte de cara a les grans obres d'enginyeria en projecte o en marxa per a la comunicació dels continents a través de l'Estret.

En resum, tot el que fem per tal de conèixer millor el comportament dels oceans, va en benefici del coneixement de l'atmosfera i dels seus canvis.

Madrid, 11 de març 1998

Tethys > núm. 1 > articles > article 1