Associació Catalana
de Meteorologia

TETHYS, revista de meteorologia - Núm. 2    

Tethys > núm. 2 > articles > article 1

JOSEP MARIA JANSÀ i GUARDIOLA : CENT ANYS

Jaime Miró-Granada Gelabert
meteoròleg

Resum

En Josep Maria Jansà i Guardiola va néixer a Reus l’any 1901. Un trasllat familiar, el 1913, el porta a Maó, on acaba el batxillerat amb premi extraordinari. El 1926 acaba a Barcelona la llicenciatura de físiques, que havia estudiat per lliure. Aquest any s’inicia en meteorologia a l’Observatori de la Base Naval de Maó. El 1934, ja meteoròleg facultatiu, és nomenat cap del Centre Meteorològic de les Balears. El 1940, el Servicio Meteorológico Nacional espanyol (SMN) trasllada el Centre de Maó a Palma, i Jansà se n’hi va en qualitat de cap. L’etapa mallorquina, en què va manifestar la seva extraordinària vàlua professional, durarà fins el 1966, quan el nomenen sots-director de l’SMN, amb seu a Madrid, i després cap de l’Oficina Central, el càrrec administratiu més elevat que podia assolir un meteoròleg titulat. Abans, el 1947, amb una tesi de meteorologia teòrica s’havia doctorat en físiques per la Universitat de Madrid. Amb això la seva llarga labor docent, començada a Maó, s’acabarà professant la càtedra de climatologia d’aquesta universitat, el 1971, any de la jubilació professional. Tornat a Menorca, es mor a Maó als noranta-tres anys.

L’obra de Jansà, entre llibres, articles, comentaris, etc., és molt extensa, impossible de resumir, i l’acredita com el més prolífic i polifacètic dels meteoròlegs científics de l’estat espanyol. És, cal dir-ho, una obra que assenta les bases de la meteorologia de la Mediterrània, que ell coneixia millor que ningú, com li va confessar, el 1952, el doctor Fontserè mateix.


Introducció

Els qui hem tingut l’oportunitat, i la satisfacció, de conèixer la persona i l’obra extensíssima del doctor Josep M. Jansà hem d’agrair a l’Associació Catalana de Meteorologia la decisió de reunir en aquestes VII Jornades Eduard Fontserè la commemoració del centenari del naixement de l’il·lustre meteoròleg que va ser el doctor Jansà, ja conegut com el profeta de la meteorologia de la Mediterrània occidental, i del vint-i-cinquè aniversari de la mort del doctor Fontserè, que és indubtablement el pare de la meteorologia catalana. A vegades Jansà esmentava aspectes notables de l’obra de Fontserè, de qui tenia els texts a mà. Aquests dos mestres procedien amb mètodes semblants a l’hora d’investigar la meteorologia mediterrània, particularment la tramuntana. La meva sort, endemés, és d’haver tingut el doctor Jansà de superior orgànic immediat durant vint-i-cinc anys, en tots els quals vaig poder beneficiar-me del seu magisteri científic, tècnic i profesional, dels seus consells com a home, i de la seva apreciable amistat personal. Aquests són els meus únics títols per a escriure’n aquestes notes biogràfiques.

Josep Maria Jansà i Guardiola, doctor en ciències físiques i meteoròleg, va néixer a Reus, la capital del Baix Camp, l’any 1901, d’una família de pagesos procedent del Ripollès. A Reus, hi va començar els estudis de batxillerat, però l’any 1913, quan el pare, Josep Jansà i Capdevila, catedràtic de matemàtiques, fou traslladat a Maó (Menorca), és aquí que va prosseguir el batxillerat amb gran brillantor, fins al punt d’acabar-lo amb premi extraordinari. El curs 1921-22 va començar la llicenciatura de físiques a la Universitat de Barcelona i va acabar-la el 1926, sempre fora de l’ensenyament oficial, i després d’una interrupció de dos anys per motius de salut i de servei militar. No oblidem que el pare era físic i matemàtic, cosa que ens permet d’imaginar que devia ésser el seu preparador en aquests estudis.

El 1926 s’inicia en meteorologia a l’observatori del Servicio Meteorológico Español, situat a la Base Naval, a títol d’observador. Ingressa en aquest servei el 1929, en condició d’auxiliar i amb la mateixa destinació. El 1934 ja és meteoròleg facultatiu i, quan s’institueix a Maó el Centre Meteorològic de les Balears, l’en nomenen director. Durant la guerra del 36-39 es tanca l’observatori de la Base Naval i se n’obre un altre a la ciutat.

El 1940 el Servicio Meteorológico Español institueix el Centre de les Balears, a Ciutat de Mallorca, i en nomena cap Josep M. Jansà. En aquest moment comença l’etapa mallorquina de la família Jansà, que s’allargarà fins el 1966. Durant trenta-dos anys, doncs, de primer a Menorca i en acabat a Mallorca, dirigirà el Centre Meteorològic de les Balears, on va dur a terme, de forma immillorable, una feina gegantina. Els seus dots d’organització i de comandament, amb idees molt clares i una autoritat indiscutible, li van permetre de portar-ne la direcció amb molta eficàcia. Tots els qui treballàvem amb ell sabíem que aquesta autoritat sempre s’exercia sense opressió, sense que es notés, sense ni una paraula que pogués fer so d’ordre. Una reconvenció que hagués de fer, l’expressava enmig d’una conversa, en uns termes que podien semblar generals, però que penetraven plàcidament en la persona a qui s’adreçaven. Ben poques vegades hagué d’adoptar formes més severes.

El doctor Jansà va dur a terme la feina complicada d’organitzar el centre acabat d’erigir d’una manera molt intel·ligent. Hem de pensar que durant tot el seu mandat el creixement de la meteorologia a l’estat espanyol hagué d’adaptar-se, fos com fos, a les necessitats, o exigències, de les entitats que n’eren, i cada dia més, usuàries --acuitada pel ràpid desenvolupament de l’aeronàutica civil i militar, per l’adaptació als mètodes i sistemes de la meteorologia mundial, per la necessitat creixent d’informació i predicció del temps que la societat sentia, pel suport obligat de la climatologia a l’agricultura, a la hidrologia, al medi, a l’urbanisme, a les obres públiques, al turisme creixent, etc. Jansà va saber i poder arribar a tot: devers els anys seixanta, els àmbits professionals i científics reconeixien al Centre un gran prestigi, gràcies sobretot al que tenia el cap d’aquest centre. Quan, per evolució natural de la professió, l’haguérem de rellevar de la direcció, vam poder-nos adonar perfectament que mantenir aquest prestigi era una missió gairebé impossible, particularment en l’ordre científic i organitzatiu.

El 1966, per exigències administratives, el destinen a Madrid en qualitat de sots-cap de l’Oficina Central i cap de la Secció de Climatologia. L’abril del 1970 el nomenen cap de l’Oficina Central del Servicio Meteorológico Nacional, el càrrec més alt que llavors podia ocupar un meteoròleg oficial, i que detindrà fins el juliol del 1971, quan li arriba l’hora de la jubilació. Una mica abans, em sembla, car no ho he pogut confirmar, havia fet una proposta de l’SMN a l’OMM perquè designés "meteoròleg de l’any" el doctor Fontserè. Però la proposta no es va poder consumar per la mort d’en Fontserè. Amb la jubilació s’acaba l’etapa del doctor Jansà a Madrid, que torna a Menorca, concretament a Maó, on continua escrivint. Aviat, tanmateix, la salut el privarà de continuar dedicant-se la ciència. Finalment, es mor a Maó, el 1994, quan ja tenia noranta-tres anys.

La labor docent de Jansà fou molt important; de fet, va fer classes fins que no es va jubilar. El 1929 ja era professor de l’institut de segon ensenyament de Maó. A Palma continua aquesta activitat, que era, de més a més, inevitable per raons econòmiques, com a adjunt numerari de l’institut Joan Alcover. El 1947 es doctora a la Complutense de Madrid amb un tema de meteorologia teòrica, i el 1967 li confien la càtedra de climatologia d’aquesta mateixa universitat, emmarcada en l’especialitat de física de la terra i del cosmos, i on el seu vell amic, el professor Moran, dirigeix la branca de meteorologia. Llavors escriu un text adequat a l’assignatura, Curso de Climatologia, que va tenir una gran difusió.

Passem revista a la seva obra científico-cultural, que podem qualificar d’impressionant, excepcional. En la seva etapa menorquina Jansà comença a comunicar, des de mitjans diversos, els coneixements que devers aquella època ell mateix devia anar aprenent. El 1923, poc després d’haver ingressat al prestigiós Ateneu de Maó, va aconseguir un premi de la Fundació Pelfort, atorgat per la Societat Barcelonina d’Amics del País. El 1924 la Societat Astronòmica d’Espanya i Amèrica, de Barcelona, li atorga un altre premi. És sorprenent que aquest mateix any publiqués a la Revista de Menorca un article titulat "Apostillas a la teoría relativista" i tot seguit un altre, "A propósito de Planck". Fixem-nos-hi bé: llavors tenia vint-i-tres anys, estudiava la llicenciatura de física i Einstein havia fet conèixer la seva teoria el 1916, tot just feia vuit anys.

En aquesta etapa és molt vasta la producció de treballs que Jansà va publicar a diaris i revistes. Per exemple, n’hem pogut llegir una trentena a El Bien Público, diari de Maó, dels anys 1929-1931. Signats amb el pseudònim ALCOR, hi aborda magistralment una gran varietat de temes. N’hi ha de meteorològics: la tramuntana, els núvols, la claror del cel nocturn, pronòstic i predicció...; n’hi ha de física general: història d’un raig de sol, la fletxa del temps, el principi d’indeterminació (enunciat per Heisenberg feia quatre anys), constitució de la matèria, raigs i ones...; n’hi ha de doctrinals, sobre el materialisme científic, sobre la manca d’esperit matemàtic... Eren articles de divulgació, és clar, però sense detriment del rigor científic.

Potser hi haurà qui se sorprendrà de saber que abans d’entrar al servei meteorològic, val a dir: quan tot just era un "aficionat", els Anales de la Sociedad Española de Meteorología ja van publicar-li dos articles, l’un sobre la tramuntana a Menorca i l’altre sobre el concepte no termodinàmic de la temperatura. Durant el curs 1929-30 va descabdellar a l’Ateneu un cicle de cinc conferències, sota el tema general "De les abstraccions matemàtiques a les realitats físiques", sempre adelerat per la precisió i puntualització dels conceptes. L’activitat de Jansà abastava més camps, a banda els de la meteorologia i de la ciència, encara que sempre s’hi relacionaven.En el camp de l’arquitectura, posem per cas, va construir una catedral del més pur estil gòtic, amb tots els ets i uts. No pas de pedra, com hauria desitjat, és clar, sinó d’un material com la cartolina, i amb uns instruments com les tisores, el regle i el cartabò. Aquesta diminuta catedral, desmuntable, era una pura delícia i figurava sota una campana de vidre a un lloc important de casa seva.

En la seva etapa mallorquina, ben igual que havia fet a Menorca, desenvolupa la seva obra de forma autodidacta: a base de llibres i de concentració. En molts dels seus articles va més enllà dels llibres magistrals, en el sentit que "desgrana" les teories, omple llacunes, explica detalls que se solen passar per alt, però sense carregar l’exposició. No para de produir ensenyament meteorològic, teòric o d’aplicació, i descripcions de fenòmens meteorològics, d’alta volada científica, o de divulgació seriosa i precisa. En aquest aspecte té una sèrie admirable de treballs: sobre "el règim de brises a Mallorca", sobre "la climatologia com a matèria física o estadística", o com a "ciència geogràfica", "la visibilitat en meteorologia", "la perspectiva atmosfèrica", o sobre "la dinàmica aparent en meteorologia sinòptica", o "diagrames espaciotemporals", etc. Són importants els seus articles de casos d’estudi: "xàfecs de primavera a les Balears", "pluges de fang", "xocs de pressió en irrupcions fredes", "un front tempestuós notable". Quasi tots els treballs foren publicats a la Revista de Geofísica o pel Servicio Meteorológico Nacional. Va entrar a formar part de l’Instituto Nacional de Geofísica i va col·laborar a revistes científiques com Iberia, Gaceta Matemática, Ejército, Estudios Geográficos, etc. A la Revista de Aeronáutica li publicaren vint-i-cinc articles, deu dels quals van aconseguir el premi anual; al diari Menorca li’n van publicar dotze de signats per ell o amb el pseudònim ALCOR; al diari Baleares, hi va mantenir una col·laboració setmanal durant cinc anys. La temàtica, molt àmplia, sempre tenia la física de fons. En un certamen literari de Vic, arran del centenari del filòsof vigatà Jaume Balmes, li van premiar La física de la bicicleta, un treball exhaustiu de quasi dues-centes pàgines mecanografiades. Hi ha, encara, un original inèdit de Jansà, dipositat com tants i tants a l’Institut Menorquí d’Estudis, que es titula El último viaje de Gulliver --una novel·la de ciència-ficció, que en diríem avui.

És una pena que no s’hagi publicat un treball com El simbolismo en Física, una obra de tesi important en el camp de la filosofía de la ciència, que se suposa que va escriure entre el 1972 i el 1977. Dels llibres publicats, com ara Manual del Observador de Meteorología, que va tenir uan gran difusió a l’estat espanyol i a l’Amèrica hispànica, el Curso de Climatología, que ja hem esmentat, i tants més, se’n destaca la seva obra magna, publicada per l’SMN els anys 1959-1961, Meteorología Teórica, en quatre volums. És un tractat de tot allò que havia de saber, en el pla teòric, quisvulla que fes comptes de dedicar-se a la meteorologia. Pel professional o l’aficionat, aquest text és el "Jansà", per antonomàsia. L’autor hi repassa tots els aspectes de la física atmosfèrica sense recórrer a la bibliografia, que reelabora de memòria. És una vera obra d’artesania. Al pròleg, ell doctor Jansà ja ens hi fa una advertència: "Al fons d’aquesta meteorologia teòrica hi ha una tesi, que en cap cas no volem perdre de vista, i que és aquesta: la meteorologia és física i res més que física".

Ara i ací, en aquesta ocasió que ens aplega, hem de subratllar com es mereix el caire que en podríem dir "mediterrani", de l’obra del doctor Jansà. Molts dels treballs esmentas, a més d’articles com "La masa de aire mediterránea", "El frente mediterráneo", "Previsión del tiempo en el Mediterráneo Occidental", "La corriente en chorro en el Mediterráneo"..., i tot quant té publicat de climatologia local, i de les Balears en conjunt, fan de Josep M. Jansà el profeta de la meteorologia mediterrània, com s’ha dit amb fortuna, quan ningú no parlava d’aquesta qüestió, avui prioritària. No hi ha dubte que devers els anys seixanta era qui més en sabia de tot l’estat espanyol. Ho reconeixia fins i tot el doctor Fontserè, pioner de la meteorologia mediterrània, quan li escrivia, en una carta datada del febrer del 1952, "Tindré molt de gust de veure’l i rebre les seves opinions sobre fets de Meteorologia mediterrània que m’interessen, i sobre els quals vostè està avui molt més documentat que jo".

El seu pensament de conjunt, el seu cos de doctrina, Jansà el manifesta en la conferència magistral, pronunciada al saló d’actes de l’SMN el 1964, titulada "Meteorología del Mediterráneo Occidental" i publicada el 1966. Pel doctor Jansà, "la Mediterrània segurament que és una de las regions meteorològiques més ben definides del món, a conseqüència de l’extraordinària definició geogràfica que té." Això el mena a fer les seves manifestacions espectaculars de temps advers (ciclogènesi abundant, pluges extratropicals intenses, ventades locals fortes...), i a declarar la meteorologia mediterrània peculiar, autàrquica i capriciosa i a indicar les bases per a explicar-la. "Hem de continuar estudiant-la, si un bon dia volem endevinar, amb més èxit que no pas avui, les reaccions del caràcter capriciós de la Mediterrània Occidental."

Per sort aquest estudi s’ha pogut continuar. Ja han passat més de trenta anys des de llavors: a més a més de l’enorme aparat informàtic que permet de fer un tractament, abans insòlit, de la informació básica disponible, i a més a més de l’aplicación a la matèria de conceptes i mètodes abans no utilitzats, s’han fet experiències de camp extraordinàries. Per exemple, les ALPEX, PIREX, una gran sondrollada científica de la investigació mediterrània, en què han intervingut grups de treball de l’estat espanyol, de primer tímidament, després de forma coexecutiva, que han dut a capitanejar el Projecte d’Estudis Mediterranis (MCP), establert per l’OMM l’any 1984 i ara esdevingut el Programa MEDEX que coordina un grup de treball del Centre Meteorològic de les Balears. Un grup que, per cert, dirigeix el doctor Jansà júnior, que amb una labor seriosa i eficaç va explicant els capricis meteorològics del Mare Nostrum (fet que, si visqués, fóra un motiu de doble orgull per a qui la va inciar, el doctor Jansà sènior). És clar que des del 1964 hi ha conceptes que han hagut de sofrir una revisió. És justament Agustí Jansà el crític més rigorós de l’obra d’en Josep Maria. Però, així i tot, afirma: "el resultat de la comparació amb els coneixements actuals, ens diu que la visió de Jansà va ésser prou encertada i avançada, de manera que es pot considerar globalment vigent..." i "algunes de les propostes de Jansà encara són un camí obert de recerca, que convé explorar amb més detall per poder millorar el coneixement que actualment tenim de la meteorologia mediterrània."

L’obra del doctor Jansà i Guardiola és força més extensa que no hem dit. N’hi ha prou de recordar que el 1943 publica el Boletín del Centro Meteorológico de Baleares, en què cada mes apareixien comentaris i articles, la majoria seus, encara que no anessin signats. De tot allò que meteorològicament parlant pot tenir relació amb les Balears, en va tractar al Boletín. No hi ha dubte que ha estat el més prolífic i polifacètic dels meteoròlegs de l’estat espanyol. Consultem, si no, la bibliografia de Josep M. Jansà que el doctor Bartomeu Barceló detalla al tom I de la revista Territoris. En tots els escrits la claredat de conceptes va lligada a un estil literari perfecte. Una sèrie de treballs el van fer mereixedor, l’any 1957, del premi Ciutat de Palma. L’Associació Meteorològica Espanyola (AME) el va nomenar soci d’honor el 1980. L’època en què va dur a terme la seva obra no va permetre que Jansà es fes conèixer als mitjans afins de l’estranger, tret, potser, dels països sud-americans. Ni va viatjar, ni va publicar fora de l’estat espanyol, ans va haver de treballar aïllat dels corrents internacionals, fet que confirma la seva autosuficiència.

Que com era en Josep M. Jansà, l’home? No em veig capaç d’expressar-ho. Ja he dit de quina manera imposava, ben simplement, la seva autoritat en l’exercici de la professió i de la direcció. Tots els qui hem estat subordinats seus el considerem un mestre i un conseller; i alguns, un amic personal. Coneixem la dedicació a la família: a la muller, Emília, sempre al seu costat; als fills, nascuts durant l’etapa mallorquina. Era una persona senzilla, de costums i de vida, però d’una gran personalitat, mai imposada. Era seriós, però també un humorista fi. Era un científic cristià, d’idees clares, manifestades de feia molts anys. Era d’una gran bondat. En fi, així és com jo el veia, i així és com ho manifesto. Moltes mercès.


BIBLIOGRAFÍA.

JANSÀ GUARDIOLA JMª.
<<Meteorología Teórica>>, 4 vol. I: Termodinámica de la atmósfera. 1959; II : Estática, cinemática. 1960; III: Dinámica. 1960; IV: Física de Aire. 1961. Servicio Meteorológico Nacional.
<<Meteorología Teórica>>,Edición facsímil. Dos tomos. Serie B-13, I.N.M. Madrid, 1958.
<<Contribución al estudio de la Tramontana en Menorca>>. Serie A-3. Nº36.Servicio Meteorológico Español. Madrid.1933.
<<Manual del observador de Meteorología>>Serie B-12. Nº 432. I.N.M. Madrid, 1968.
<<Curso de Climatología>> Serie B-19,Nº 445. I.N.M., Madrid,1969.

JANSÀ CLAR, AGUSTÍ <<Meteorologia mediterrània: de Josep M. Jansá a avui>>. Territoris Núm. 1/1998. (173-186). U.I.B.

BARCELÓ i PONS, B. <<Bibliografia de Josep M. Jansà i Guardiola>> . Territoris. Núm. 1/1998. (49-84).U.I.B.

VIDAL HERNANDEZ, J.M.<<Els manuscrits de Josep M. Jansà Guardiola dipositats a l´Institut Menorquí d´Estudis>>. Territoris. N.1/1998) (67-84). U.I.B

CAMPINS PONS, J. <<L´estudi de la tramuntana: de J.M. Jansá al PIREX>>. Territoris. Núm 1/1998. (111-122). U.I.B.

MIRÓ-GRANADA GELABERT, J.<<Josep M. Jansá Guardiola. Notas biográfiques>>. Territoris. Núm. 1/1998. (17-45). U.I.B.

Tethys > núm. 2 > articles > article 1