Sistema
climàtic i models acoblats atmosfera-oceà
Dos
temes de gran interès han posat a l'oceanografia entre les prioritats
de la investigació dins del camp de la Meteorologia: per una banda,
és sabut que per tal d'aprofundir en l'estudi del clima, cal considerar-lo
dins del Sistema Climàtic, que consta de cinc components: atmosfera,
hidrosfera, litosfera, criosfera i biosfera. El primer i l'últim
d'aquests cinc elements resulten segurament els més directament
relacionats amb la subsistència de l'home.
Cal
destacar que en els estudis dels balanços d'energia a escala planetària,
queda patent que la hidrosfera és el gegant. N'hi ha prou amb
suposar que en augmentar en un grau la temperatura d'una columna
d'aire des del nivell del mar fins el cim de l'atmosfera suposa
la mateixa energia calorífica que en elevar també en un grau la
temperatura d'una massa d'aigua de la mateixa secció i de només
dos metres i mig de fondària. Els canvis tèrmics a l'atmosfera
són nans comparats amb els canvis tèrmics a les masses marines.
Per tant, no es pot donar una passa en l'estudi del clima o del
canvi climàtic, sense conèixer a fons el paper que hi juga l'oceà.
En
la predicció del temps es fan servir cada vegada més i amb més
èxit els models de circulació general: un cop parametritzat, es
donen valors al temps, ja sigui unes hores o uns dies, segons
siguin els diferents pronòstics i la seva finalitat. En aquests
models de circulació s'hi venien observant notables llacunes i
errades, fins que s'han perfeccionat amb la introducció dels "models
acoblats atmosfera-oceà", sense que per això s'hagin oblidat
altres efectes, com els del terreny, el fregament i altres.
I
és que quan aprofundim en l'estudi de la Circulació General Atmosfèrica,
se'ns presenta el triple problema de la redistribució de la calor,
de la humitat i del moment cinètic. Només ens fixarem en el primer
aspecte: cap model pot ésser vàlid si no justifica com redistribuir
l'excedent de la calor de les zones intertropicals cap a la resta
del planeta; si no hi hagués aquest mecanisme, aquestes zones
intertropicals s'escalfarien indefinidament. Existeix, doncs,
el problema d'esbrinar com es transporten inmensos contingents
de calor des de les zones on hi ha excedents cap a aquelles on
hi ha dèficit, és a dir, les zones polars. L'aire en els seus
moviments juga un paper important, però no decisiu degut a la
seva relativament baixa calor específica. El vapor d'aigua, degut
a l'elevada valor de la calor latent de vaporització, juga un
paper importantísim, però tot i tenint en compte tots dos processos,
resulten insuficients. I cal prendre en compte la capacitat d'emmagatzenament
de la calor de la hidrosfera. Els corrents marins són portadors
d'una immensa capacidat calorífica, i són decisius en el clima
d'extenses zones del globus.
A
l'Atlàntic en tenim un bon exemple: ciutats o terres que són en
una mateixa latitud però en una i altra banda de l'oceà tenen
climes absolutament diferents. Així, el clima de Vigo és molt
més suau i benigne que no pas el de Boston. Tampoc no podem pas
comparar el clima rigorosíssim de Cap Harrison, a la Península
del Labrador, amb el de Belfast, que es troba gairebé a la mateixa
latitud. I és que les costes occidentals d'Europa estan banyades
per un corrent tebi mentre que a l'altra banda de l'Atlàntic hi
ha el corrent fred del Labrador. Per anàlogues raons, els climes
de Río de Janeiro y d'Arica són totalment diferents, tot i que
són quasi a la mateixa latitud.
Oscil·lació
Austral: el fenomen " Niño"
En
els darrers anys, un fenomen originàriament oceànic s'ha posat
de moda: l'anomenat "Niño", o també Oscil·lació Austral.
Com és abastament conegut, el corrent fred d'Humbolt flueix per
les costes de Xile, després per les del Perú i abans d'arribar
cercle equatorial es desvia completament vers l'Oest, ja prou
caldejada. En un any normal, en els dies més llargs de l'any,
pels vols de Nadal i d'aquí el seu nom, el corrent fred es decanta
abans d'hora vers l'Oest i, sobretot al Perú, hi ha uns dies molt
càlids, amb aigua calenta a les seves platges. El normal és que
tal cosa duri poquets dies, de vegades tan pocs que el fenomen
passa completament desapercebut.
En
canvi, altres anys, si fa no fa un de cada sis, el fenomen "Niño"
no dura només un dia, sinó mesos sencers. La pesca desapareix
sobtadament, sobretot al Perú, creant greus problemes econòmics;
a més a més, queda completament trasbalsada la circulació atmosfèrica:
les masses fredes i les masses càlides canvien de lloc. Plou torrencialment
en llocs habitualment secs, de vegades en deserts i tenim greus
sequeres en altres llocs habitualment humits. Entre 1982 i 1983
hi va haver un fenomen "Niño" de proporcions desconegudes
i que va ésser simultani amb grans anormalitats atmosfèriques
a quasi tot el món. L'ecosistema marí de les zones central i oriental
del Pacífic equatorial és el que més va patir les conseqüències
directes del fenomen. Durant els mateixos anys hi va haver grans
incendis provocats per la sequera a Borneo i Australia, algun
cicló devastador aTahití, cosa poc freqüent en aquella illa i
simultàniament inundacions a la costa oriental d'Amèrica del Sud
, en part dels EUA i al Brasil. A Espanya, però no només a Espanya,
es va patir una de les pitjors i més implacables sequeres d'aquest
segle.
En
aquests dos darrers anys estem vivint un prolongat episodi la
durada del qual alarma i no sense justificació als experts en
canvi climàtic. Les conseqüències del "Niño" són diferents
d'un any a un altre. El 1997 i a les nostres latituds hi ha hagut
persistents pluges torrencials i molt llargues sequeres. Les repercussions
del "Niño" en escenaris allunyats no són simples d'identificar.
Hi
ha importants estudis al voltant de la repercusió del "Niño"
a les nostres latituds. Hem trobat, a les estacions mediterrànies,
que el coeficient de variació dels valors de la precipitació mensual,
excloent juliol i agost, és més alt els anys "Niño"
que no els que no ho són. És a dir, sense que es pugui afirmar
si plou més o menys, el que sembla bastant provat és que la distribució
de la precipitació en un any es anàrquica. No obstant, en buscar
una distribució espacial del coeficient de variació, poca cosa
queda clara.
A
tomb d'aquestes possibles repercussions, i a banda del treball
esmentat, cal citar la relació del "Niño" amb les pluges
de l'Espanya Atlàntica, treball de Manuela Brunet i Diego L. Bonillo,
de la Universitat de Tarragona. I fa tres anys, Mercedes Laita
va llegir a Palma un tesi doctoral sobre els complicats efectes
del "Niño" a la Mediterrània. La bibliografia a la resta
del món és abundosa i fins i tot s'han trobat anomalies climàtiques
a Suècia en relació amb el "Niño".
Interacció
atmosfera-oceà a escala planetària
El
fenomen "Niño" no és un fenomen exclusivament de l'atmosfera
ni tampoc de la hidrosfera; és un efecte complex d'interacció
d'ambdós components del sistema climàtic terrestre; els fenòmens
observats a les costes sud-americanes del Pacífic formen part
d'un fenomen molt major, tal volta d'abast planetari.
Els
moviments a gran escala de les masses oceàniques, sobretot a les
capes més fondes, eren poc coneguts fins fa ben poc. Avui dia
s'han multiplicat els observatoris i les boies oceànicas y són
millor estudiats no només els corrents marins superficials, sinó
també els de més fondària.
Tal
vegada uns dels fenòmens que més alteraria la distribució dels
climes a escala mundial seria una desviació permanent en algun
dels principals corrents marins, fins i tot en el cas que tal
desviació no fos massa acusada. Els especialistes fan atenció
principal a aquest possible problema que podria tenir conseqüències
impensables.
A
una escala geogràfica menor, com pot ser a la conca Mediterrània,
canvis en el comportament del mar tindrien importants repercussions.
Així, l'augment de la temperatura en el Mare Nostrum, induït per
l'efecte d'hivernacle, augmentarà l'evaporació a l'estiu a l'esmentat
mar, i com que el període d'estiuada dels seus grans rius serà
possiblement més llarg, caldrà esperar una intensificació del
corrent marí procedent de l'Atlàntic a través de l'Estret de Gibraltar.
Aquesta previsible intensificació de l'esmentat corrent, si més
no de manera estacional, hauria d'ésser tingut en compte de cara
a les grans obres d'enginyeria en projecte o en marxa per a la
comunicació dels continents a través de l'Estret.
En
resum, tot el que fem per tal de conèixer millor el comportament
dels oceans, va en benefici del coneixement de l'atmosfera i dels
seus canvis.
Madrid, 11 de març 1998
